Feia temps que no presentava cap imatge de cel profund, potser per haver-me dedicat més a l’astrofotografia de paisatges i timelapses. Aquest cop vaig aprofitar una bona nit del passat estiu i l’equipament de l’observatori de les Planes de Son per poder fer aquesta fotografia de la nebulosa Iris, que serveix per explicar fenòmens interessants relacionats amb el material interestel·lar.
Com potser ja sabreu, entre les estrelles hi trobem grans núvols de gas i pols. Aquestes nebuloses poden brillar amb llum visible en diversos colors, com la vermella (de la qual n’és culpable l’Hidrògen) o aquesta de tonalitat blava. El blau de les nebuloses no prové de la seva pròpia llum sinó de la que dispersen o reflecteixen de les estrelles properes. Els colors vermells, grocs o verds de la llum travessen directament la nebulosa, mentre que els blaus interactuen amb les seves partícules i per això sembla que aquesta els emeti. Això mateix passa amb les molècules de la nostra atmosfera, i per això el nostre cel és blau. I també el mateix passa amb les partícules d’una capa molt fina que envolta l’iris dels ulls, que són blaus en algunes persones. L’efecte es diu “Rayleigh scattering” o en el cas de partícules de pols més gruixudes, “Tyndall scattering”.
La fotografia va ser feta amb el telescopi Meade LX200 16″, la càmera SBIG STL-1001E i els filtres RGB de l’observatori de les Planes de Son. En total es van fer 30 minuts d’exposició en cadascún dels filtres.
Nebulosa Iris
